Vicente Enguídanos: “El meu cor és el vellut”
Vicente Enguídanos gaudeix als seus 84 anys tractant de reviscolar, al Museu de la Seda, una professió que es perd, quasi desapareguda. Només ell sap teixir vellut a mà. Amb la rehabilitació del Col.legi de l’Art Major de la Seda, “l’últim velluter” viu una segona joventut amb l’interés i el protagonisme que torna a tindre la seda a València. Conta els dies per veure muntat finalment el seu telar de vellut al Museu.
Que ha suposat per a vosté la rehabilitació del Col.legi de l’Art Major de la Seda?
Des que tinc quinze anys estic en este Col.legi i la rehabilitació li ha donat molta vida. Ha sigut un miracle posar en valor el legat històric. Tot i això, l’autèntic miracle ha sigut la benvolguda Hortensia Herrero. Ara i adés pense que puc morir-me tranquil en veure com de bonic ha quedat el Museu de la Seda. Em dóna molta pau i alhora em lleva moltes nits de son, ja que pensava que mai no veuria l’edifici rehabilitat. Tinc renovada la il.lusió, i ara desitge amb entusiasme posar en marxa el telar artesanal de vellut. M’agraden tots els teixits, però el vellut és especial, és el meu cor.
Li agrada que l’anomenen “l’últim velluter”?
Si et dic la veritat, que València haja sigut bressol de velluters (segons els historiadors hi hagueren al voltant de tres a quatre mil telars al barri de Velluters) i que la professió haja desaparegut és un poc trist. El rei francés Enrique IV, a finals del segle XV encomanà contractar a velluters valencians per a muntar telars de vellut a França, concretament a Lió. A Espanya ha desaparegut el velluter com a professió artesanal, i a França tinc entés que continua. És una autèntica llàstima.
D’on li ve l’afició per teixir?
Jo sóc la cuarta generació. El meu besavi ja era teixidor, el meu avi va ser professor de teixidor en una fàbrica important de València, i mon pare es va establir com a empresari artesà. Jo no vaig voler estudiar cap carrera i optí per continuar la professió de teixidor. El taller estava ubicat en la casa on vivíem, en Juan de Mena. És cert que es guanyava per a viure dignament.
Encara gaudeix tractant d’ensenyar com es treballa este ofici?
A la meua edat no estic en condicions, però si que gaudisc amb les poques coses que puc ensenyar. He tingut la fortalesa de tractar de fer un espolí de 130 centímetros d’ample, i actualment serveix per a les demostracions que es fan de cara al públic que visita el Museu de la Seda. El dibuix es diu San Felipe i es de finals del segle XVIII. La tela d’espolí són teixits de 54 cm, que encara es teixen, però ja no a l’engròs.
Ja que parla de l’espolí, es pot arribar a perdre la manera artesanal de teixir-lo?
Existeixen dos o tres fabricants que a hores d’ara mantenen eixos telars. Es un producte de luxe, una mica car, però sempre hi ha gent que té la sort de poder pagar-lo. Jo més de quatre espolins a l’any no feia, tot i que arribava a treballar quinze hores diaries. Les Falles són unes festes que mantenen viva eixa tradició. La seda es manté en part gràcies als espolins i també als damascos.
De tots els teixits, quin és el que més li agrada?
He traballat des de teixits senzills fins els més complicats. Damascos, brocatell, espolí, vellut llis i adornat, tafetà, etc. Els més costosos son l’espolí i el vellut adornat, popularment conegut a Itàlia com a “Ferrato”.
Les màquines poden substituir a l’artesà?
La vida ha canviat, tot i que sempre dic que l’art està en la manualitat. Els telars funcionen amb els peus i les mans de l’artesà. Eixa estima és difícil substituir-la per una màquina.
